28 Mai Jvjol, Arquiartista vigent
El dissabte passat, el Gremi de Pagesos de Sant Llorenç i Sant Isidre, va organitzar la VI Jornada Jujoliana amb la hospitalitat una vegada més del Col·legi d’Arquitectes. Joan Mercadé Brulles, arquitecte torrenc, professor de l Escola d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de Barcelona/UPC i, sobretot, director de la recent Càtedra Jujol, va realitzar la conferència inaugural. Aquesta càtedra és el resultat de la col·laboració econòmica entre l’ empresa asiàtica Ziyou de Shangai i el talent de l’ETSAB. Es tracta d’una càtedra tipus Universitat/Empresa.
Mercadé de bell antuvi va dirigir, provocar, una pregunta a tots els assistents, plantejant la qüestió si l’arquitecte tarragoní Josep Maria Jujol (1879-1949), era també un artista. Sempre m’ha agradat escriure que la personalitat de Jujol és la suma, a més de la seva professió d’arquitecte, de les seves vessants de pintor, escultor, dissenyador i artesà. Per això, Mercadé ens va il·lustrar en primer lloc amb cinc creadors de talent, més que contrastat. Antoni Tàpies (1923-2012), i Miquel Barceló (1957) amb les seves pintures veiem obres jujolianes, com si fossin un ‘copiar i pegar’ de peces cent per cent ja realitzades per Jujol. No hi ha cap dubte. Salvador Dalí (1904-1989) considerava que les creacions jujolianes eren forçà
surrealistes.
Després van ser els arquitectes Enric Miralles i Josep Llinàs, que amb les seves arquitectures al parlament escocès d’Edimburgo, i un edifici públic a Bogotà, la capital colombiana, respectivament, ens recorden el Teatre Metropol de Tarragona i el mobiliari de la Casa Bofarull de Els Pallaresos, L’arquitecte Joan Francesc Ràfols (1889-1965) primer biògraf de Gaudí, va escriure sobre les excel·lències artístiques de Jujol. Mercadé també ens va recordar la frase de Carlos Flores (1928) manifestant que Jujol és, junt amb Picasso, un dels artistes més importants del segle XX. Flores, catedràtic emèrit de l’Escola d’Arquitectura de Madrid,
va escriure ‘Gaudí, Jujol y el Modernismo catalán’ (Aguilar, 1982). L’arquitecte barcelonès José Antonio Coderch de Sentmenat (1913-1984), per a molts l’autèntic protagonista del renaixement de l’arquitectura espanyola de la postguerra, també admirava el talent artístic de Jujol.
Totes aquestes referències d’ínclits creadors que Mercadé va anar desenvolupant no tenien una altre objectiu que validar la resposta a la pregunta del títol de la seva conferència, ‘Jujol, arquiartista vigent?’ Quan, al final, es va dirigir a l’assistència, la sala compartia amb el ponent que sense cap mena de dubta, la resposta era afirmativa. Jujol és un artista de cap a peus, a més és un avanguardista del reciclatge, ho aprofitava tot, convertint el rebuig en una obra d’art.
Continuant la jornada sabatina jujoliana, vam passar a valorar una obra específica de Jujol, com s’ha fet sempre. Aquest any l’Ermita del Roser de Vallmoll ha estat l’escollida. El mateix arquitecte Mercadé, l’historiador jujolià Manel Callao i jo mateix, vam ser els ponents de la taula rodona corresponent. Va ser l’any 1924 quan el mossén Amadeu Pujol, per celebrar bels seus vint-i-cinc anys del seu ministeri va avançar 500 pessetes, per
restaurar aquesta ermita, d’estil gòtic tardà, amb elements renaixentistes que es va consagrar l’any 1566. El pintor vallmollenc Ramón Ferré proposà que Jujol fes la reforma i així va ser.
El dibuix i l’ús del color queden patents en el disseny del paviment, dels bancs d’obra perimetrals, dels murs, els arcs i les voltes, fins arribar al mobiliari a a les peces litúrgiques.
Contemplem dibuixos de plantes, flors, el sol, la lluna, estrelles, el nom del rector, la Tau, el nom de l’arquitecte, paraules, anagrames i frases relatives a la Mare de Déu, … reflecteixen el món ple de simbolismes que Jujol aplica a les seves obres.
Per la tarda, es va realitzar la ruta modernista tarraconense, sortint davant del rectorat de la Universitat Rovira i Virgili, per finalitzar al Mercat municipal. Vaig explicar detalls en directe de gairebé trenta edificis o elements d’edificis modernistes. D’acord l’itinerari establert vaig acompanyar-me de fotografies per mostrar una vintena d’obres inventariades i que formen part de les 55 referències modernistes tarraconenses. Tot plegat, ens té que conscienciar a tota la ciutadania i, en especial, a tota la classe política que la ciutat de Tarragona necessita, com l’aire que respirem, de disposar del Centre Jujol, que sigui el pal de
paller de tot el modernisme existent al Camp de Tarragona i el Baix Penedès, amb la signatura jujoliana. Aquesta realitat té que sumar-se a les aportacions domenequianes del Baix Camp, a totes les construccions industrials martinellianes que tenim i per descomptat el modernisme existent a les Terres de l’Ebre.
Josep Maria Buqueras Bach
